Emmanuel Pahud, Masterclass al Conservatori del Liceu

S'ha acabat la setmana de Pahud a Barcelona. Aquests dies han significat, sens dubte, un abans i un després en el món flautístic d'aquesta ciutat, Barcelona, i de tota Catalunya. Hem pogut escoltar a Pahud en tres facetes ben distintes: música de cambra, solista i professor. En aquests text intentaré resumir com vaig viure la classe magistral que va impartir al Liceu. No entraré a parlar de cada un de les classes, però sí diré que el nivell dels flautistes era molt alt. Bravo a tots ells. No és gens fàcil tocar en públic obres d'aquest nivell (Chant de Linos, Gran Polonesa, Sinfonische Kanzone i el Concerto d'Ibert) i menys fàcil és encara tocar-ho davant de quasi 200 flautistes que estaven presents a la sala d'assajos d'orquestra del Conservatori Superior de Música del Liceu.

Vam poder veure a un Pahud que domina també l'art de parlar en públic, amb els seus petits problemes amb l'idioma (va parlar en Castellà), però amb una projecció que permitia seguir la classe des de les últimes files de la sala. Això pot semblar una ximpleria... Però recordo una classe amb Williamb Bennett en la que feia parlar als alumnes que teníen problemes de projecció amb la flauta... I, a més, hem de tenir en compte que tots els que van assistir a la classe tenien dret a escoltar tot el que es deia i no tothom que imparteix aquest tipus de classes ho tenen tan clar. L'últim que recordo és Paul Lewis (piano) a l'Auditori del Conservatori del Liceu, que parlava amb una dinàmica de mp (molt britànic) i que dificultava molt l'escolta del públic. 

Bé, el que més em va sorprendre va ser l'actitud de Pahud durant les tres hores de classe. Va ser molt exigent amb els alumnes i s'ho va prendre molt en sèrio, estava allà per fer-los millorar.

Coses a tenir en compte:

- Fidelitat al text. Hi havia alguns problemes de dinàmiques en alguna de les obres. S'ha de tocar, com a mínim, tot el que hi ha escrit a la partitura. Això són: notes, ritme, dinàmiques i articulacions. Ho va comprar amb un text de Shakespeare. Si ets actor i canvies les paraules de Hamlet, canvies el significat del text. Va afegir que a qualsevol concurs, això és motiu objectiu de desqualificació.


- Estil. No és el mateix tocar Jolivet que Boehm. Em va semblar molt interessat el que va dir sobre aquest últim: Boehm va inventar una flauta en la que es podien tocar els aguts molt més piano i molt més fort els greus que en les flautes anteriors al seu sistema. Per tant, hem de buscar això en la seva música per tal de trobar aquest punt d'elegància en el seu estil. Això va lligat a la proporció de les dinàmiques i l'estil en el que toquem Va recomanar tocar instruments de l'època (com a mínim per a l'estudi) per conéixer la gama de registres, colors i efectes que podem (i hem) d'utilizar en cada cas.

- Fraseig. Hem de tenir en compte la música per sobre de la tècnica i això afecta de manera directa a la respiració (i a tota la resta, sí...). Les respiracions han de pensar-se bé, tenint en compte la melodia i harmonia del passatge i això implica estudiar amb la part de piano (o orquestra).

- Projecció. No és el mateix tocar en una sala gran que en una petita. Hem d'amotllar-nos a la acústica. Això afecta també a l'articulació. L'instrument té un temps de resposta i no podem pretendre fer notes més curtes que el temps que necessita aquest per respondre.

- Respiració. Hem d'agafar aire fins als bessons (i crec que estic citant textualment). Hem d'obrir la boca (movent la mandíbula inferior) i omplir-nos al màxim. Aquesta quantitat d'aire afectarà directament a la nostra qualitat de so.


- Ressonància. Res ha d'afectar la columna d'aire i, per això, hem d'estar quan més amples millor. Això afecta directament les espatlles. Va dir que quant més abaix, millor.

Pot ser que hem deixi coses importants. Per favor, si voleu aportar alguna cosa al text, comenteu l'article i ho afegiré.

Per acabar, m'agradaria agrair públicament tota la feina que ha realitzat en Christian Farroni per a què aquesta Masterclass hagi pogut fer-se realitat i, també, a la Isabel Souto per tot el suport que li ha donat. Va ser una sort poder escoltar-lo tan d'aprop i sentir-lo parlar de temes tècnics i musicals. Bravo a tots dos!

Emmanuel Pahud i Éric Le Sage a l'Auditori

Ahir es va inaugurar la setmana d'Emmanuel Pahud a Barcelona. Aquesta setmana està marcada als calendaris de moltíssims flautistes de Barcelona i rodalies (i m'atreviria a dir que de tota Catalunya) des de fa molts mesos i, sens dubte, va deixar el llistó ben alt. A dalt de tot. El programa que va oferir aquest mític duo de flauta i piano era preciós: Sonata de Poulenc, Sonata de Martinu, Sonatina de Dutilleux i Sonata de Prokofiev. Un gran resum de les grans obres per a flauta i piano que formen part del repertori de la música del s.XX.

Abans d'entrar a la sala, es podia respirar un ambient de nerviosisme general i és que la sala Oriol Martorell estava plena (només algunes butaques buides) i es podia veure que hi havia una quantitat destacable de flautistes, estudiants i no estudiants. Era un ambient molt semblant al que es vivia durant la convenció de la AFE Barcelona 2012. Molts companys, molts amics, molts coneguts... Tota una festa de la flauta!

Sobre Emmanuel Pahud no es pot dir gaire cosa que no s'hagi dit mai. És, sens dubte, un dels millors flautistes del panorama internacional i un dels millors que hi ha hagut mai. Això no es pot negar. Té un carisme dins i fora l'escenari que, més que una estrella de la música clàssica, fa que sembli una estrella del rock. Però, òbviament, no només viu del seu carisme, sinó del seu talent.

Sovint, quan es parla de Pahud, ve al cap aquest so que li treu a l'instrument. Aquesta potència en tots els registres. Fins i tot, com a broma, he sentit més d'un cop que és l'únic flautista del món al que li sonen més fort els greus que els aguts. També es parla molt de la seva tècnica de dits, que li permet tocar passatges a tota velocitat i que, en sentir-lo, sembla que sigui fàcil fins que et trobes davant de la partitura. A més dels dits, també cal destacar la seva articulació (d'això ja se'n parla menys). Té una claredat en l'articulació realment impressionant que se sent des de l'última fila (més o menys on estava assegut jo). A tot això, s'ha d'afegir el seu control del vibrat. Una meravella! Sempre dins del bon gust i fugint del clixé flautístic degut a una època molt concreta i, per sort, ja superada.

Però és que parlar d'Emmanuel Pahud no és només parlar de tècnica... És parlar de música. És parlar de tècnica al servei de la música. Aquest domini de l'instrument li permet dur a terme aquesta musicalitat que té i ha aconseguit tocant des de fa més de 20 anys a una de les millors (potser la millor) orquestra del món. I és que el bon gust es cultiva i l'evolució de Pahud en els últims 20 anys (escolteu les dues gravacions de la Sonata de Prokofiev) és impressionant. I no em malinterpreteu, fa 20 anys ja era boníssim, però és que ara és encara millor!

Tot i formar part de l'star-system de la clàssica, els seus concerts no són només show, són música. Música, i de la bona... I ja sabem com n'és de difícil fer això...

Dissabte al matí, Masterclass al Conservatori Superior de Música del Liceu. Dissabte a la tarda i diumenge al migdia, Nielsen amb l'OBC...

Concursos i Streaming

Al setembre vaig tenir el plaer de seguir la final del Concurs Nielsen 2014 en video i so en directe gràcies a l'streaming que hi havia a la mateixa pagina web del concurs. Va ser una experiència fantàstica. Estàvem uns quants flautistes comentant les intervencions dels concursants, com si d'un event esportiu es tractés, al Facebook de la vicepresidenta de la AFE, Wendela. A més de la final, en el cas d'aquest concurs, es van emetre també totes les rondes eliminatories i, de fet, encara poden veure's en aquest canal de youtube. I sí, també hi podeu veure el famós video de Yukie Ota tocant amb una papallona caminant sobre el seu front i baixant fins el nas. 

I com ja sabeu, aquest passat dilluns es va celebrar la final del Concurs Internacional de Ginebra en la seva modalitat de flauta. I també va haver-hi streaming! Aquest cop, però, només per a la final i va ser retransmès per ARTE TV a la seva pàgina web. I tambe ens vam ajuntar al mur de la Wendela a comentar-ho tot. 

Personalment, valoro molt positivament l'arribada de la retransmissió en directe per internet dels concursos. És, sens dubte, una oportunitat genial per poder seguir aquests súper flautistes que competeixen a un nivell altíssim per un reconeixement internacional del seu esforç i treball. Això sí, si es crea un ambient mediàtic als concursos, aquests hauran de millorar una mica pel que fa a l'organització. 

Si comparem el Nielsen amb el de Ginebra, veurem que el primer va estar una passa per davant en quant al domini dels tempos. I és que al Concurs de Ginebra ens van tallar l'emissió després de l'actuació d'Adriana Ferreira, una mica més tard de les deu de la nit, i no va quedar gens clar si tornarien a connectar amb la sala de concerts per a l'entrega dels premis o no. De fet, el Community Manager del concurs a Twitter tampoc semblava tenir-ho gaire clar. Va dir que el jurat tindria el veredicte sobre les 23:30h i no va ser així. I diria que se'n va anar a dormir sobre les 12 de la nit perquè va deixar de contestar als tuits dels que preguntàvem si podríem seguir els resultats en directe o no.

Bé, espero que l'streaming hagi arribat per quedar-se i que continuem descobrint flautistes fantàstics com Yubeen Kim o Yukie Ota i poguem seguir als que ja coneixíem com Sébastian Jacot o Adriana Ferreira.