Estimats pares,
abans que res, m'agradaria felicitar-vos. Heu decidit ampliar l'educació dels vostres fills pensant que l'ensenyament musical els ajudaria a satisfer i augmentar la seva creativitat, els ensenyaria a escoltar, els ensenyaria el que és la paciència, l'esforç... És a dir, els faria millors persones. Felicitats pel vostre esforç, no sols econòmic (compra d'instruments, partitures, matrícules i mensualitats d'escoles de música), sinó també per la vostra capacitat d'amotllar els vostres horaris per recollir-los de l'escola i portar-los a l'escola de música, anar a les audiciones i, per no posar més exemples concrets, invertir el vostre temps en els vostres fills.
Com que Catalunya és un país amb poca tradició musical, si ho comparem amb d'altres com Alemanya o Gran Bretanya, segurament molts de vosaltres no heu anat a classes de música quan ereu petits i, per aquest motiu, teniu una idea sobre les classes d'instrument i solfeig (que ara n'hi diuen llenguatge musical) que potser no s'adapta del tot a la realitat. En cap cas és culpa vostra. Potser mai cap professor us hagi explicat en què consisteix la seva classe, quina importància té o quin és el projecte a llarg termini. Aquí us donaré la meva opinió. Si voleu saber l'opinió del professor dels vostres fills, pregunteu-li. Estarà encantat de veure que mostreu interès en la seva feina.
Hem de tenir clar que la meva feina (la de professor de flauta) és la d'ensenyar als meus alumnes. Ensenyar-los per a què un dia puguin ser autònoms i no hagin de ver a les meves classes per tal que els ensenyi a tocar cançons. Per què no? Doncs ben simple, perquè un professor d'instrument no ensenya cançons, ensenya a tocar aquest instrument. Si hi hagués algú que no estigués d'acord amb aquest punt, posaré un exemple:
Un professor d'anglès, ensenya anglès. Però no ensenya solament paraules, ni frases. L'objectiu d'aquest professor d'anglès ha de ser que els seus alumnes puguin expressar-se en aquest idioma i que, quan l'alumne hagi adquirit el nivell que aquest cregui oportú, pugui deixar d'anar a classes d'anglès i valer-se per si sol. No és necessari el mateix nivell d'anglès per anar a viure a Londres i treballar en una oficina que per a fer una tesis doctoral sobre la retòrica d'Aristòtil.
En l'anglès, com en la flauta, l'objectiu del professor és el mateix: donar a l'alumne els coneixements que li permetin arribar al nivell en què ell se senti satisfet.
L'objectiu del professor és ensenyar i l'objectiu de l'alumne és aprendre. Bé, però ¿com ensenya el professor i com aprèn l'alumne?
La música, com qualsevol disciplina, s'aprèn a base de repetició. De bona repetició. I és aquí on es veuen clars els diferents rols en aquesta relació de dues persones que és l'ensenyament. L'alumne repeteix i repeteix; i el professor corregeix i corregeix. Aquí és on entra la importància de la pràctica a casa. La classe d'instrument ha de ser el moment de la setmana en què l'alumne rep correccions del seu professor, però si l'alumne ve sense haver estudiat ¿com ha d'haver-hi una correcció?
És obvi que no vull posar la música per sobre de les altres disciplines, però crida l'atenció com el Premi Nobel de Medicina Thomas Sudhof diu que li deu els seus "poders de concentració i anàlisis a haver estudiat un instrument" (en concret, el fagot). (font) Jo sóc conscient que l'amplíssima majoria dels meus alumnes no seran músics professionals, al igual que el professor de matemàtiques de l'institut sap que la gran majoria dels seus alumnes no seran matemàtics. Però, de la mateixa manera que sabeu que les matemàtiques i la història són importants per a l'educació dels vostres fills (i per això els recordeu que han de fer els deures), la música hauria també de ser-ho. Independentment de si serà músic, lampista, astronauta, policia o interventor de RENFE.
No hay comentarios:
Publicar un comentario