domingo, 17 de mayo de 2015

"El vibrato al 1905" per Marcel Moyse

Continuant amb els texts del llibre "Com vaig mantenir-me en forma" de Moyse, aquí us deixo amb una altra traducció...

El Vibrato a 1905

Fará uns 70 anys que el vibrato va arribar a París entre els instrumentistes de vent. Llavors li deien "cache-misère" (vindria a ser alguna cosa com "amaga-misèries"; quelcom que feien servir per tapar problemes d'afinació i qualitat de so, etc.)

Vaig començar els meus estudis musicals abans de 1900, així que vaig poder seguir intensament les discussions que va provocar aquesta aparició. És per això que crec que estic suficientment qualificat com per fer-vos un resum bastant precís que potser us pugui ajudar a entendre les raons per les quals vaig buscar l'expressió musical a través de les melodies mateixes. També espero que us pugui ajudar a buscar el vostre propi camí.

Aquesta aprició del vibrato, especialment entre els vents, no va ser acceptada amb gens d'entudisasme. Instrumentistes amb molt de talent havien buscat durant molt de temps, no sense dificultats, un so en tots els registres que fos pur, estable i flexible; per no dir que aquesta perfecció la consideraven la pedra angular del seu art.

Durant anys, els opositors al vibrato van resistir amb èxit els assalts dels partidaris, gracies (paga la pena dir-ho) a la ineptitud d'aquests últims. Per què? Perquè amb alguns cantants i molts instrumentistes de corda, no sols la qualitat del vibrato deixava molt que desitjar, sinó que, a més, el seu ús indiscriminat tenia conseqüències deplorables en la música. La majoria dels instrumentistes de vent el feien servir com una espècie de tremolor, un panteix continu que provocava en la gent idees... extra musicals.

No vau viure aquella època - Les paraules "fantàstic", "magnífic" a penes es feien servir ("magnífic només a l'esport). D'un bon músic es deia "Quin so tan bell, quin artista".

Estimat Fernand, demano el teu testimoni. Penso molt en tu. T'estic tan agraït per haver-me alertat dels excesos de la meva naturalesa descontrolada, del meu entusiasme desbordat.

Fernand Blachet va ser alumne de l'admirable Henri Lefèvre, clarinet solista de l'orquestra de la Òpera i de Concerts Lamoureux. En aquella època mai vaig pensar que seria company seu a l'orquestra Lamoureux durant quatre anys. Fernand Blachet va ser solista de la Garde Républicaine. Quan es va retirar, va passar a ser professor del Conservatori de Caen i va formar excel·lents clarinetistes, entre ells al conegut Jacques Lancelot.

Hi havia molts opositors, inclús entre els violinistes. Era tota una experiència escoltar les seves discussions després de les actuacions dels virtuosos de la nova escola... "Estimat amic, en els meus temps no érem histèrics; el vibrato era desconegut... Això no va frenar a gent com Joachim, Sarasate, etc, etc..."!
Vibrato? Era pitjor que el còlera.


Es parlava dels joves partidaris del vibrato, d'un jove flautista (per exemple) com si fos un criminal. Els judicis eren definitius, sense apel·lacions. Quants cops vaig presenciar intercanvis d'opinions a bars o fosars d'orquestra:
- Coneixes a tal?
- Sí.
- Toca bé? Què n'opines?
- No. Vibra.


Era implacable. Era com la guillotina. T'entraven calfreds als òssos. Sabies el que t'esperava si...?

Això era el vibrato al 1905.

No hay comentarios:

Publicar un comentario