Bufar. Aguantar en Pepito a la paret.

Un dels problemes amb què ens podem trobar amb els nostres alumnes és que no bufin. Bé, que no bufin... que no bufin prou. És absolutament normal que comencin a agafar hàbits ben extranys per fer sonar l'instrument... Cada cas és un món, però un problema ben comú és que fa una pressió brutal amb els llavis i quasi no treuren aire. Fan sonar la flauta, però amb un so molt petit.

Una manera de mirar de millorar aquest punt és agafar un paperet, posar-lo en contacte amb la paret i aguantar-lo bufant-hi a sobre. Podeu dibuixar-hi alguna cosa al paper... Jo hi faig un nen amb el cabell arrisat que li diem Pepito. Un cop hagin aconseguit aguantar-lo amb la bufera, doneu la flauta al vostre alumne i, mentre vosaltres aguanteu en Pepito a la paret, digueu-los que fagin una nota llarga i que pensin que estan bufant al Pepito... que s'oblidin de la flauta.


El resultat és bastant impressionant, si es fa bé, clar... En el cas que l'alumne, al posar-se la flauta, torni a bufar com abans (amb pressió de llavi, amb poca quantitat), hauríem de tornar a fer el pas anterior: bufar en Pepito. No serveix de gran cosa que li fem un discurs sobre com ha de bufar... És molt millor que li busquem exercicis en què ell bufi de la manera que nosaltres ens interessa per tal que ho pugui adaptar a la tècnica de la flauta.


Espero haver-ho sabut explicar! Qualsevol dubte... comenteu!