Continuant amb els texts del llibre "Com vaig mantenir-me en forma" de Moyse, aquí us deixo amb una altra traducció...
El Vibrato a 1905
Fará uns 70 anys que el vibrato va arribar a París entre els instrumentistes de vent. Llavors li deien "cache-misère" (vindria a ser alguna cosa com "amaga-misèries"; quelcom que feien servir per tapar problemes d'afinació i qualitat de so, etc.)
Vaig començar els meus estudis musicals abans de 1900, així que vaig poder seguir intensament les discussions que va provocar aquesta aparició. És per això que crec que estic suficientment qualificat com per fer-vos un resum bastant precís que potser us pugui ajudar a entendre les raons per les quals vaig buscar l'expressió musical a través de les melodies mateixes. També espero que us pugui ajudar a buscar el vostre propi camí.
Aquesta aprició del vibrato, especialment entre els vents, no va ser acceptada amb gens d'entudisasme. Instrumentistes amb molt de talent havien buscat durant molt de temps, no sense dificultats, un so en tots els registres que fos pur, estable i flexible; per no dir que aquesta perfecció la consideraven la pedra angular del seu art.
Durant anys, els opositors al vibrato van resistir amb èxit els assalts dels partidaris, gracies (paga la pena dir-ho) a la ineptitud d'aquests últims. Per què? Perquè amb alguns cantants i molts instrumentistes de corda, no sols la qualitat del vibrato deixava molt que desitjar, sinó que, a més, el seu ús indiscriminat tenia conseqüències deplorables en la música. La majoria dels instrumentistes de vent el feien servir com una espècie de tremolor, un panteix continu que provocava en la gent idees... extra musicals.
No vau viure aquella època - Les paraules "fantàstic", "magnífic" a penes es feien servir ("magnífic només a l'esport). D'un bon músic es deia "Quin so tan bell, quin artista".
Estimat Fernand, demano el teu testimoni. Penso molt en tu. T'estic tan agraït per haver-me alertat dels excesos de la meva naturalesa descontrolada, del meu entusiasme desbordat.
Fernand Blachet va ser alumne de l'admirable Henri Lefèvre, clarinet solista de l'orquestra de la Òpera i de Concerts Lamoureux. En aquella època mai vaig pensar que seria company seu a l'orquestra Lamoureux durant quatre anys. Fernand Blachet va ser solista de la Garde Républicaine. Quan es va retirar, va passar a ser professor del Conservatori de Caen i va formar excel·lents clarinetistes, entre ells al conegut Jacques Lancelot.
Hi havia molts opositors, inclús entre els violinistes. Era tota una experiència escoltar les seves discussions després de les actuacions dels virtuosos de la nova escola... "Estimat amic, en els meus temps no érem histèrics; el vibrato era desconegut... Això no va frenar a gent com Joachim, Sarasate, etc, etc..."!
Vibrato? Era pitjor que el còlera.
Es parlava dels joves partidaris del vibrato, d'un jove flautista (per exemple) com si fos un criminal. Els judicis eren definitius, sense apel·lacions. Quants cops vaig presenciar intercanvis d'opinions a bars o fosars d'orquestra:
- Coneixes a tal?
- Sí.
- Toca bé? Què n'opines?
- No. Vibra.
Era implacable. Era com la guillotina. T'entraven calfreds als òssos. Sabies el que t'esperava si...?
Això era el vibrato al 1905.
domingo, 17 de mayo de 2015
domingo, 3 de mayo de 2015
"So, Afinació" per Marcel Moyse
Fa poc vaig anar a escoltar classes de la júlia Gállego a l'ESMúC i van mencionar-se un textos de Marcel Moyse del seu llibre "Com vaig mantenir-me en forma" ("Comment j'ai pu maintenir ma forme", Marcel Moyse, SCHOTT).
Per a qui no pugui llegir-los en francès, alemany o anglès, quí li deixo una traducció.
So, Afinació
És difícil definir amb precisió què és un so bonic. En canvi, és molt més fàcil per a un bon músic escoltar i (quan sigui necessari) demostrar que una nota és massa alta o massa baixa respecte al "la" del diapasó o respecte d'altres notes en una melodia, o inclús respecte d'un acord del que forma part.
Quantes vegades vaig sentir dir al meu estimat mestre Paul Taffanel: "de tots els instruments de vent, la flauta té, amb diferència, el principi de construcció més simple". No hi ha res entre el tub sonor i el flautista. El flautista ha de produir les vibracions en la columna d'aire a través dels seus llavis -forma, flexibilitat, control.
Las qualitats físiques del flautista (els seus llavis, dents, mandíbula) i la qualitat dels seus teixits (flexibilitat, circulació sanguínia) juguen un paper molt important. Per aquest motiu és força difícil indicar amb precisió, a un alumne en les seves primeres classes, on ha de col·locar els seus llavis respecte al forat del bisell.
Bisell massa cobert: so petit, borrós, baix d'afinació. Bisell massa obert: so poc clar, sense color, sense vida. Cap dels dos casos satisfà l'oïda del professor, ni de l'alumne. Aquest últim fa servir mètode empírics sense fonaments de control: projecció violenta de la columna d'aire, ús de la força, tensió de llavis exagerada. L'instint de domini, inherent en tot individu, el porta a fer servir la força, i la força sense flexibilitat només pot anar en detriment de la producció d'un so de bona qualitat.
La cerca de timbre, color, vida; l'ús per a aquest propòsit d'una lleugera tremolor entre els llavis (quasi un vibrato imperceptible); tots aquests mitjans indiquen un empirisme intel·ligent més que unes regles precises. Per trobar aquest timbre i color, primer s'ha d'intentar amb notes que siguin relativament fàcils de produir. Això és perquè el ja anteriorment mencionat vibrato lleuger és només possible si els llavis estan totalment flexibles. Existeixen exercicis fantàstics per als altres casos.
La barbeta pot jugar un paper corrector important, ja que gràcies a la seva extrema mobilitat la direcció de la columna d'aire pot ser alterada. Però seguir en aquesta direcció ens portaria massa lluny i desenvolupar tot el ja esmentat podria portar-nos un mètode sencer.
He dit suficient sobre això com per poder afirmar que amb pràctica, perseverància, una mica d'intel·ligència i amb l'ajut d'uns llavis ben disciplinats gràcies a l'estudi d'exercicis apropiats, un flautista mitjanament talentós pot esperar fer sonar la flauta amb bon so i apropar-se a una afinació perfecta.
Quan sento un flautista amb talent emetent sons d'excepcional qualitat, vull preguntar-li les següents preguntes en aquest ordre:
1. On vas comprar-te els llavi?
2. Qui va ser el teu professor?
3. Quins exercicis vas estudiar?
4. Permís per examinar les característiques de la seva embocadura.
Les característiques de la flauta en sí m'importen menys. Molts aficionats rics tenen instruments magnífics i els toquen tan malament... Molts metalls paren de vibrar quan algunes mans els toquen...
Per a una bona qualitat de so, tots els instruments de vent depenen de la columna d'aire, la qualitat dels llavis, les canyes, els broquets. Com a mínim per a un flautista, el factor més important és el de la flexibilitat dels llavis. Aquesta flexibilitat és necessària no solament per la bellesa del so, sinó també per a:
-lligadures en intervals amples
-inflexions
-unitat de una línia melòdica
-igualtat de les lligadures entre notes i grups de notes
- bons atacs (especialment als registres extrems)
- i finalment, millor control de qualitat i afinació durant crescendos i decrescendos.
El moviment dels pulmons hauria de ser sense contraure'ls. La gola i els llavis haurien de deixar que la columna d'aire fluís lliurement però de manera controlada, sense importar la quantitat o velocitat. Podem comparar la nostra columna d'aire amb un raig d'aigua. L'aigua flueix de manera flexible si la pressió està en proporció correcta amb la capacitat de canalització de la mànega. Podem bufar suaument contra aquest raig d'aigua de manera transversal sense por de trencar-lo. Una columna d'aire flexible està llesta per vibrar si els llavis la canalitzan de la misma manera. Ja tenim quasi tots els elements necessaris per a un so vibrant. Quant més bonic sigui el so, més podrà desenvolupar-se la seva ressonància natural. No podem fer vibrar de manera artificial el que no vibra de manera natural... L'agitem, això és tot.
Seria una mica naïf pensar que agitar més ràpid o lentament els sons d'una frase musical és suficient com per fer-la més expressiva. L'estudi tècnic de les batudes regulars, més o menys ràpides, sobre una nota llarga per imitar el vibrato d'un instrument de corda és un error. Accentuar més o menys les pulsacions, mesurar-les -que ja és el colmo- no és vibrar, és ondular -millor encara, és panteixar. No hi ha emoció, és agitació organitzada.
Aquest pseudo-vibrato, mesurat a 3, 4, 5, i inclús 7 per segon, està indudablement destinat a molestar, a destruir el significat expressiu d'una frase musical, ja que les notes que la componen no duren el mateix ni tenen la mateixa importància expressiva. Els sons aniran a la deriva a mercè de les ondulacions, com ho farien peces de fusta de diferents mides a mercè de les ones d'un mar agitat.
No entenc per què aquesta manera tan simplista de resoldre el problema del vibrato té tants adeptes. Debilitat, mandra, incomprensió??? Això és, en tot cas, un cocnepte d'interpretació ben curiós.
*) Mai he estat partidari d'aquesta distinguida clau mestra de la expressió. Però si fos el cas, recomanaria als meus alumnes, sens dubtar-ho ni un moment, que s'anessin diversos mesos a les montanyes amb les ovelles i les cabres. Allà l'aire és pur, excelent per a pulmons massa exercitats. Els bels (beeee·ee·e) regnen com mestres absoluts, constants, potents i variats. Són molt contagiosos i s'enganxen fàcil i discretament com un accent de Texas o Marsella.
Es pot somiar amb res millor?
Per a qui no pugui llegir-los en francès, alemany o anglès, quí li deixo una traducció.
So, Afinació
És difícil definir amb precisió què és un so bonic. En canvi, és molt més fàcil per a un bon músic escoltar i (quan sigui necessari) demostrar que una nota és massa alta o massa baixa respecte al "la" del diapasó o respecte d'altres notes en una melodia, o inclús respecte d'un acord del que forma part.
Quantes vegades vaig sentir dir al meu estimat mestre Paul Taffanel: "de tots els instruments de vent, la flauta té, amb diferència, el principi de construcció més simple". No hi ha res entre el tub sonor i el flautista. El flautista ha de produir les vibracions en la columna d'aire a través dels seus llavis -forma, flexibilitat, control.
Las qualitats físiques del flautista (els seus llavis, dents, mandíbula) i la qualitat dels seus teixits (flexibilitat, circulació sanguínia) juguen un paper molt important. Per aquest motiu és força difícil indicar amb precisió, a un alumne en les seves primeres classes, on ha de col·locar els seus llavis respecte al forat del bisell.
Bisell massa cobert: so petit, borrós, baix d'afinació. Bisell massa obert: so poc clar, sense color, sense vida. Cap dels dos casos satisfà l'oïda del professor, ni de l'alumne. Aquest últim fa servir mètode empírics sense fonaments de control: projecció violenta de la columna d'aire, ús de la força, tensió de llavis exagerada. L'instint de domini, inherent en tot individu, el porta a fer servir la força, i la força sense flexibilitat només pot anar en detriment de la producció d'un so de bona qualitat.
La cerca de timbre, color, vida; l'ús per a aquest propòsit d'una lleugera tremolor entre els llavis (quasi un vibrato imperceptible); tots aquests mitjans indiquen un empirisme intel·ligent més que unes regles precises. Per trobar aquest timbre i color, primer s'ha d'intentar amb notes que siguin relativament fàcils de produir. Això és perquè el ja anteriorment mencionat vibrato lleuger és només possible si els llavis estan totalment flexibles. Existeixen exercicis fantàstics per als altres casos.
La barbeta pot jugar un paper corrector important, ja que gràcies a la seva extrema mobilitat la direcció de la columna d'aire pot ser alterada. Però seguir en aquesta direcció ens portaria massa lluny i desenvolupar tot el ja esmentat podria portar-nos un mètode sencer.
He dit suficient sobre això com per poder afirmar que amb pràctica, perseverància, una mica d'intel·ligència i amb l'ajut d'uns llavis ben disciplinats gràcies a l'estudi d'exercicis apropiats, un flautista mitjanament talentós pot esperar fer sonar la flauta amb bon so i apropar-se a una afinació perfecta.
Quan sento un flautista amb talent emetent sons d'excepcional qualitat, vull preguntar-li les següents preguntes en aquest ordre:
1. On vas comprar-te els llavi?
2. Qui va ser el teu professor?
3. Quins exercicis vas estudiar?
4. Permís per examinar les característiques de la seva embocadura.
Les característiques de la flauta en sí m'importen menys. Molts aficionats rics tenen instruments magnífics i els toquen tan malament... Molts metalls paren de vibrar quan algunes mans els toquen...
Per a una bona qualitat de so, tots els instruments de vent depenen de la columna d'aire, la qualitat dels llavis, les canyes, els broquets. Com a mínim per a un flautista, el factor més important és el de la flexibilitat dels llavis. Aquesta flexibilitat és necessària no solament per la bellesa del so, sinó també per a:
-lligadures en intervals amples
-inflexions
-unitat de una línia melòdica
-igualtat de les lligadures entre notes i grups de notes
- bons atacs (especialment als registres extrems)
- i finalment, millor control de qualitat i afinació durant crescendos i decrescendos.
El moviment dels pulmons hauria de ser sense contraure'ls. La gola i els llavis haurien de deixar que la columna d'aire fluís lliurement però de manera controlada, sense importar la quantitat o velocitat. Podem comparar la nostra columna d'aire amb un raig d'aigua. L'aigua flueix de manera flexible si la pressió està en proporció correcta amb la capacitat de canalització de la mànega. Podem bufar suaument contra aquest raig d'aigua de manera transversal sense por de trencar-lo. Una columna d'aire flexible està llesta per vibrar si els llavis la canalitzan de la misma manera. Ja tenim quasi tots els elements necessaris per a un so vibrant. Quant més bonic sigui el so, més podrà desenvolupar-se la seva ressonància natural. No podem fer vibrar de manera artificial el que no vibra de manera natural... L'agitem, això és tot.
Seria una mica naïf pensar que agitar més ràpid o lentament els sons d'una frase musical és suficient com per fer-la més expressiva. L'estudi tècnic de les batudes regulars, més o menys ràpides, sobre una nota llarga per imitar el vibrato d'un instrument de corda és un error. Accentuar més o menys les pulsacions, mesurar-les -que ja és el colmo- no és vibrar, és ondular -millor encara, és panteixar. No hi ha emoció, és agitació organitzada.
Aquest pseudo-vibrato, mesurat a 3, 4, 5, i inclús 7 per segon, està indudablement destinat a molestar, a destruir el significat expressiu d'una frase musical, ja que les notes que la componen no duren el mateix ni tenen la mateixa importància expressiva. Els sons aniran a la deriva a mercè de les ondulacions, com ho farien peces de fusta de diferents mides a mercè de les ones d'un mar agitat.
No entenc per què aquesta manera tan simplista de resoldre el problema del vibrato té tants adeptes. Debilitat, mandra, incomprensió??? Això és, en tot cas, un cocnepte d'interpretació ben curiós.
*) Mai he estat partidari d'aquesta distinguida clau mestra de la expressió. Però si fos el cas, recomanaria als meus alumnes, sens dubtar-ho ni un moment, que s'anessin diversos mesos a les montanyes amb les ovelles i les cabres. Allà l'aire és pur, excelent per a pulmons massa exercitats. Els bels (beeee·ee·e) regnen com mestres absoluts, constants, potents i variats. Són molt contagiosos i s'enganxen fàcil i discretament com un accent de Texas o Marsella.
Es pot somiar amb res millor?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)