Emmanuel Pahud, Masterclass al Conservatori del Liceu

S'ha acabat la setmana de Pahud a Barcelona. Aquests dies han significat, sens dubte, un abans i un després en el món flautístic d'aquesta ciutat, Barcelona, i de tota Catalunya. Hem pogut escoltar a Pahud en tres facetes ben distintes: música de cambra, solista i professor. En aquests text intentaré resumir com vaig viure la classe magistral que va impartir al Liceu. No entraré a parlar de cada un de les classes, però sí diré que el nivell dels flautistes era molt alt. Bravo a tots ells. No és gens fàcil tocar en públic obres d'aquest nivell (Chant de Linos, Gran Polonesa, Sinfonische Kanzone i el Concerto d'Ibert) i menys fàcil és encara tocar-ho davant de quasi 200 flautistes que estaven presents a la sala d'assajos d'orquestra del Conservatori Superior de Música del Liceu.

Vam poder veure a un Pahud que domina també l'art de parlar en públic, amb els seus petits problemes amb l'idioma (va parlar en Castellà), però amb una projecció que permitia seguir la classe des de les últimes files de la sala. Això pot semblar una ximpleria... Però recordo una classe amb Williamb Bennett en la que feia parlar als alumnes que teníen problemes de projecció amb la flauta... I, a més, hem de tenir en compte que tots els que van assistir a la classe tenien dret a escoltar tot el que es deia i no tothom que imparteix aquest tipus de classes ho tenen tan clar. L'últim que recordo és Paul Lewis (piano) a l'Auditori del Conservatori del Liceu, que parlava amb una dinàmica de mp (molt britànic) i que dificultava molt l'escolta del públic. 

Bé, el que més em va sorprendre va ser l'actitud de Pahud durant les tres hores de classe. Va ser molt exigent amb els alumnes i s'ho va prendre molt en sèrio, estava allà per fer-los millorar.

Coses a tenir en compte:

- Fidelitat al text. Hi havia alguns problemes de dinàmiques en alguna de les obres. S'ha de tocar, com a mínim, tot el que hi ha escrit a la partitura. Això són: notes, ritme, dinàmiques i articulacions. Ho va comprar amb un text de Shakespeare. Si ets actor i canvies les paraules de Hamlet, canvies el significat del text. Va afegir que a qualsevol concurs, això és motiu objectiu de desqualificació.


- Estil. No és el mateix tocar Jolivet que Boehm. Em va semblar molt interessat el que va dir sobre aquest últim: Boehm va inventar una flauta en la que es podien tocar els aguts molt més piano i molt més fort els greus que en les flautes anteriors al seu sistema. Per tant, hem de buscar això en la seva música per tal de trobar aquest punt d'elegància en el seu estil. Això va lligat a la proporció de les dinàmiques i l'estil en el que toquem Va recomanar tocar instruments de l'època (com a mínim per a l'estudi) per conéixer la gama de registres, colors i efectes que podem (i hem) d'utilizar en cada cas.

- Fraseig. Hem de tenir en compte la música per sobre de la tècnica i això afecta de manera directa a la respiració (i a tota la resta, sí...). Les respiracions han de pensar-se bé, tenint en compte la melodia i harmonia del passatge i això implica estudiar amb la part de piano (o orquestra).

- Projecció. No és el mateix tocar en una sala gran que en una petita. Hem d'amotllar-nos a la acústica. Això afecta també a l'articulació. L'instrument té un temps de resposta i no podem pretendre fer notes més curtes que el temps que necessita aquest per respondre.

- Respiració. Hem d'agafar aire fins als bessons (i crec que estic citant textualment). Hem d'obrir la boca (movent la mandíbula inferior) i omplir-nos al màxim. Aquesta quantitat d'aire afectarà directament a la nostra qualitat de so.


- Ressonància. Res ha d'afectar la columna d'aire i, per això, hem d'estar quan més amples millor. Això afecta directament les espatlles. Va dir que quant més abaix, millor.

Pot ser que hem deixi coses importants. Per favor, si voleu aportar alguna cosa al text, comenteu l'article i ho afegiré.

Per acabar, m'agradaria agrair públicament tota la feina que ha realitzat en Christian Farroni per a què aquesta Masterclass hagi pogut fer-se realitat i, també, a la Isabel Souto per tot el suport que li ha donat. Va ser una sort poder escoltar-lo tan d'aprop i sentir-lo parlar de temes tècnics i musicals. Bravo a tots dos!

Emmanuel Pahud i Éric Le Sage a l'Auditori

Ahir es va inaugurar la setmana d'Emmanuel Pahud a Barcelona. Aquesta setmana està marcada als calendaris de moltíssims flautistes de Barcelona i rodalies (i m'atreviria a dir que de tota Catalunya) des de fa molts mesos i, sens dubte, va deixar el llistó ben alt. A dalt de tot. El programa que va oferir aquest mític duo de flauta i piano era preciós: Sonata de Poulenc, Sonata de Martinu, Sonatina de Dutilleux i Sonata de Prokofiev. Un gran resum de les grans obres per a flauta i piano que formen part del repertori de la música del s.XX.

Abans d'entrar a la sala, es podia respirar un ambient de nerviosisme general i és que la sala Oriol Martorell estava plena (només algunes butaques buides) i es podia veure que hi havia una quantitat destacable de flautistes, estudiants i no estudiants. Era un ambient molt semblant al que es vivia durant la convenció de la AFE Barcelona 2012. Molts companys, molts amics, molts coneguts... Tota una festa de la flauta!

Sobre Emmanuel Pahud no es pot dir gaire cosa que no s'hagi dit mai. És, sens dubte, un dels millors flautistes del panorama internacional i un dels millors que hi ha hagut mai. Això no es pot negar. Té un carisme dins i fora l'escenari que, més que una estrella de la música clàssica, fa que sembli una estrella del rock. Però, òbviament, no només viu del seu carisme, sinó del seu talent.

Sovint, quan es parla de Pahud, ve al cap aquest so que li treu a l'instrument. Aquesta potència en tots els registres. Fins i tot, com a broma, he sentit més d'un cop que és l'únic flautista del món al que li sonen més fort els greus que els aguts. També es parla molt de la seva tècnica de dits, que li permet tocar passatges a tota velocitat i que, en sentir-lo, sembla que sigui fàcil fins que et trobes davant de la partitura. A més dels dits, també cal destacar la seva articulació (d'això ja se'n parla menys). Té una claredat en l'articulació realment impressionant que se sent des de l'última fila (més o menys on estava assegut jo). A tot això, s'ha d'afegir el seu control del vibrat. Una meravella! Sempre dins del bon gust i fugint del clixé flautístic degut a una època molt concreta i, per sort, ja superada.

Però és que parlar d'Emmanuel Pahud no és només parlar de tècnica... És parlar de música. És parlar de tècnica al servei de la música. Aquest domini de l'instrument li permet dur a terme aquesta musicalitat que té i ha aconseguit tocant des de fa més de 20 anys a una de les millors (potser la millor) orquestra del món. I és que el bon gust es cultiva i l'evolució de Pahud en els últims 20 anys (escolteu les dues gravacions de la Sonata de Prokofiev) és impressionant. I no em malinterpreteu, fa 20 anys ja era boníssim, però és que ara és encara millor!

Tot i formar part de l'star-system de la clàssica, els seus concerts no són només show, són música. Música, i de la bona... I ja sabem com n'és de difícil fer això...

Dissabte al matí, Masterclass al Conservatori Superior de Música del Liceu. Dissabte a la tarda i diumenge al migdia, Nielsen amb l'OBC...

Concursos i Streaming

Al setembre vaig tenir el plaer de seguir la final del Concurs Nielsen 2014 en video i so en directe gràcies a l'streaming que hi havia a la mateixa pagina web del concurs. Va ser una experiència fantàstica. Estàvem uns quants flautistes comentant les intervencions dels concursants, com si d'un event esportiu es tractés, al Facebook de la vicepresidenta de la AFE, Wendela. A més de la final, en el cas d'aquest concurs, es van emetre també totes les rondes eliminatories i, de fet, encara poden veure's en aquest canal de youtube. I sí, també hi podeu veure el famós video de Yukie Ota tocant amb una papallona caminant sobre el seu front i baixant fins el nas. 

I com ja sabeu, aquest passat dilluns es va celebrar la final del Concurs Internacional de Ginebra en la seva modalitat de flauta. I també va haver-hi streaming! Aquest cop, però, només per a la final i va ser retransmès per ARTE TV a la seva pàgina web. I tambe ens vam ajuntar al mur de la Wendela a comentar-ho tot. 

Personalment, valoro molt positivament l'arribada de la retransmissió en directe per internet dels concursos. És, sens dubte, una oportunitat genial per poder seguir aquests súper flautistes que competeixen a un nivell altíssim per un reconeixement internacional del seu esforç i treball. Això sí, si es crea un ambient mediàtic als concursos, aquests hauran de millorar una mica pel que fa a l'organització. 

Si comparem el Nielsen amb el de Ginebra, veurem que el primer va estar una passa per davant en quant al domini dels tempos. I és que al Concurs de Ginebra ens van tallar l'emissió després de l'actuació d'Adriana Ferreira, una mica més tard de les deu de la nit, i no va quedar gens clar si tornarien a connectar amb la sala de concerts per a l'entrega dels premis o no. De fet, el Community Manager del concurs a Twitter tampoc semblava tenir-ho gaire clar. Va dir que el jurat tindria el veredicte sobre les 23:30h i no va ser així. I diria que se'n va anar a dormir sobre les 12 de la nit perquè va deixar de contestar als tuits dels que preguntàvem si podríem seguir els resultats en directe o no.

Bé, espero que l'streaming hagi arribat per quedar-se i que continuem descobrint flautistes fantàstics com Yubeen Kim o Yukie Ota i poguem seguir als que ja coneixíem com Sébastian Jacot o Adriana Ferreira.

Sébastian Jacot

Sébastian Jacot ha estat, per a mi, un dels grans descobriments flautístics en els últims anys. Fa temps que escolto els seus videos al youtube i és un dels flautistes que més m'inspira.

Des d'aquí, la més sincera enhorabona pel recent primer premi al Concurs Nielsen.

Us deixo amb un video seu, penjat al youtube en el any 2010, tocant el primer temps del concert per a violí en mi menor de Mendelssohn.

María Alonso-Allende

Tenim el plaer d'anunciar que per al curs de flauta "Enfocant el So", tindrem la sort de comptar amb la María Alonso-Allende com a pianista.

Benvinguda a l'equip!

AFE Sevilla 2014

Aprofito aquest dia de diumenge per tornar a escriure una miqueta al bloc... Aquest cap de setmana passat vaig tenir la sort de poder assistir a la III Convenció de la AFE que es feia a Sevilla per poder fer un petit taller sobre el curs d'estiu Enfocant el So amb la Mirjam Plas. Va ser un cap de setmana fantàstic! Ple d'activitats flautístiques i de retrobament amb amics i amigues del món flautístic amb qui feia temps que no ens vèiem. Masterclasses de flautistes de primera línia, concerts de gent a qui admiro...

Al taller d'Enfocant el So vam poder treballar amb dues alumnes del Conservatori de Grau Professional de Còrdoba, l'Ana i la Carmen; la Teresa, del Superior de Granada; la Mar, del Superior del Liceu; i en Mero, un flautista d'Astúries.

Va ser una sort tenir uns alumnes tan ben preparats i amb tantes ganes de treballar. Les classes van girar al voltant de les eines necessàries per tal de poder millorar la qualitat del so. Bàsicament vam parlar de la direcció de l'aire (cap abaix), obertura de gola, respiració, continuïtat de l'aire i el suport.


Només em queda felicitar als professors dels alumnes: Libertad Arce (Professional de Còrdoba), Christian Farroni (Superior del Liceu) i Javier Castiblanque (Superior de Granada). Tenen molta sort de tenir uns professors com vosaltres!


Per als que no vau poder assitir al curs a Sevilla com a alumnes actius, recordeu que podeu apuntar-vos al 2n Enfocant el So (a Barcelona) que es farà del 21 al 26 de juliol. Trobareu la informació en la part superior d'aquesta pàgina.

Continuïtat de l'aire

Un dels problemes que tenim els flautistes és el de l'efecte globus. Aquest efecte és el que li passa a un globus quan l'inflem i el deixem anar. A part de sortir disparat volant per l'habitació, el que li passa és que al principi deixa anar molt aire i després cada cop menys fins que arriba un punt en el que ja no en surt més. És a dir, tenim un "diminuendo" de la quantitat d'aire.

La solució a aquest fet és el que anomenem "suport" de diafragma. Per treballar aquest aspecte existeixen diferents exercicis i avui us en propondré un. Com qualsevol aspecte tècnic, ha de treballar-se amb exercicis que no presentin moltes dificultats i que ens permetin centrar la nostra atenció en el que volem treballar. 

Jo proposo treballar aquest exercici de so amb el primer exercici del Sonorité de Moyse (la baixada per semi-tons). Mentre el fem, hem d'imaginar-nos que, bufant, hem de moure una bala (una canita, vamus...) que cada cop està més lluny. Si cada cop està mes lluny, hem de fer un "crescendo" amb el nostre aire. Aquest crescendo hem de fer-lo servir per compensar l'efecte globus, no pas per canviar la dinàmica. De fet, l'exercici hauria de sonar sempre en el mateix rang dinàmic.

Si cada cop tenim menys aire als pulmons, hem de compensar-ho amb suport i això, al cap i a la fi, és el que anomenem la "continuïtat de l'aire". 

Torna... Enfocant el So!

La segona edició del Curs Enfocant el So serà del 21 al 26 de juliol a Barcelona. Podeu trobar tota la informació en l'apartat corresponent al menú d'aquesta pàgina.

L'embocadura perfecta

El flautista viu obsessionat amb el seu so i pot arribar a culpar els seus llavis de tots els mals que pateix. "És que tinc els llavis massa gruixuts...", "és que tinc els llavis tallats del fred que fa...", "és que tinc una embocadura espantosa...". I la veritat és que si mirem els flautistes de primer nivell veurem que tots tenen llavis i embocadures diferents...

"Cada maestrillo tiene su librillo", i cada flautista té la seva embocadura. La embocadura perfecte? No existeix. El que realment és important és fixar-se en com sona l'instrument... Hi ha quantitat d'aspectes tècnics de la flauta que es centren en el que passa dins del cos mentre bufem i crec que val la pena fixar-se en aquests i no en els llavis. Al cap i a la fi, els llavis serveixen per enfocar cap a on bufem. 

Als meus alumnes molts cops els dit que han de fixar-se menys en el que fan i més en el que fa l'aire, ja que qui fa sonar la flauta no som nosaltres amb els llavis, ni amb la gola, ni amb la llengua, ni amb la boca... Qui fa sonar la flauta és l'aire. Per tant, sempre que trobem algun problema de so haurem de preguntar-nos què és el que passa amb l'aire.

Proveu coses! Bufeu cap a dalt, cap a baix... Amb més obertura de boca, amb menys... Amb més velocitat d'aire, amb menys... Canvieu quantitats... Si voleu, inclús podeu provar de tocar fent el pi. Però no culpeu els vostres llavus. Això només us conduirà cap a la frustració, ja que els vostres llavis no es poden canviar.

AFE 2014

Us recordem que la Mirjam Plas i jo mateix estarem a la Convenció de flautes de la AFE a Sevilla fent el curs "Enfocant el So".  Farem les classes el dissabte 26 i diumenge 27 d'abril.

La informació la teniu en aquest cartell!

Amb el so... sentit comú.

Dels cinc sentits, a la música, el més important hauria de ser l'oïda. Hauria de ser la nostra guia per tal de saber si el que estem fent va per bon camí o no. Ella ens diu si l'afinació és bona, o no; si el so és el que busquem, o no; si anem junts amb qui toquem, o no... Hauria de ser el nostre sentit comú, però molts cops l'oblidem. Ens centrem en les indicacions que ens donen i ens apunten a la partitura (aquí corres, aquí retrasses, aquí desafines) i centrem la nostra feina en el que ens han dit i no pas en el que escoltem, el que sentim. La música és un art que, per a l'intèrpret, passa a l'ara; i la nostra capacitat de reacció és importantíssima per corregir els problemes que surgeixin a la nostra feina. I és per això que hem de treballar l'oïda en el nostre estudi, aprendre a ser crítics amb nosaltres mateixos per tal de ser capaços de millorar el que estem fent a l'acte.

Aquí és on entra la tècnica, la tècnica és una eina molt important que ens ha de permetre fer el que volem fer de la millor manera. És una eina, no pas una finalitat. És per això que sempre hem de comparar-la amb el que ens diu l'oïda, el nostre sentit comú.

La tècnica l'hem de fer nostra i això necessita temps. Però temps de qualitat i bona repetició i amb sentit comú. Hem d'escoltar-nos molt bé i provar de fer petits canvis amb el nostre cos per tal de, com diu el gran Antonio Pérez en el seu Brico Flauta, el cervell creï imatges mentals que ens ajudin a assimilar el que practiquem. Aquestes imatges mentals no tenen per què coïncidir amb la realitat. Això es veu amb el gran tòpic flautístic de "bufa des de la panxa", quan tothom sap que l'aire surt dels pulmons. Jo, per exemple, no penso en això de la panxa, em centro més en el que fa l'aire que no pas en el que fa el meu cos (però això pot ser que no serveixi a tothom).

Aquí, la part més important és que cadascú segueixi les indicacions del seu mestre, escoltant-se bé, per poder crear la seva imatge mental, la seva idea. Ens hem d'escoltar. Hem d'estar-nos temps, si cal, fent una nota i provar coses, fer canvis en el cos en la línia que ens diuen fins aconseguir el so que volem. No hem de conformar-nos amb el que sabem fer, hem d'aconseguir el que volem.

.