Ahir es va inaugurar la setmana d'Emmanuel Pahud a Barcelona. Aquesta setmana està marcada als calendaris de moltíssims flautistes de Barcelona i rodalies (i m'atreviria a dir que de tota Catalunya) des de fa molts mesos i, sens dubte, va deixar el llistó ben alt. A dalt de tot. El programa que va oferir aquest mític duo de flauta i piano era preciós: Sonata de Poulenc, Sonata de Martinu, Sonatina de Dutilleux i Sonata de Prokofiev. Un gran resum de les grans obres per a flauta i piano que formen part del repertori de la música del s.XX.
Abans d'entrar a la sala, es podia respirar un ambient de nerviosisme general i és que la sala Oriol Martorell estava plena (només algunes butaques buides) i es podia veure que hi havia una quantitat destacable de flautistes, estudiants i no estudiants. Era un ambient molt semblant al que es vivia durant la convenció de la AFE Barcelona 2012. Molts companys, molts amics, molts coneguts... Tota una festa de la flauta!
Sobre Emmanuel Pahud no es pot dir gaire cosa que no s'hagi dit mai. És, sens dubte, un dels millors flautistes del panorama internacional i un dels millors que hi ha hagut mai. Això no es pot negar. Té un carisme dins i fora l'escenari que, més que una estrella de la música clàssica, fa que sembli una estrella del rock. Però, òbviament, no només viu del seu carisme, sinó del seu talent.
Sovint, quan es parla de Pahud, ve al cap aquest so que li treu a l'instrument. Aquesta potència en tots els registres. Fins i tot, com a broma, he sentit més d'un cop que és l'únic flautista del món al que li sonen més fort els greus que els aguts. També es parla molt de la seva tècnica de dits, que li permet tocar passatges a tota velocitat i que, en sentir-lo, sembla que sigui fàcil fins que et trobes davant de la partitura. A més dels dits, també cal destacar la seva articulació (d'això ja se'n parla menys). Té una claredat en l'articulació realment impressionant que se sent des de l'última fila (més o menys on estava assegut jo). A tot això, s'ha d'afegir el seu control del vibrat. Una meravella! Sempre dins del bon gust i fugint del clixé flautístic degut a una època molt concreta i, per sort, ja superada.
Però és que parlar d'Emmanuel Pahud no és només parlar de tècnica... És parlar de música. És parlar de tècnica al servei de la música. Aquest domini de l'instrument li permet dur a terme aquesta musicalitat que té i ha aconseguit tocant des de fa més de 20 anys a una de les millors (potser la millor) orquestra del món. I és que el bon gust es cultiva i l'evolució de Pahud en els últims 20 anys (escolteu les dues gravacions de la Sonata de Prokofiev) és impressionant. I no em malinterpreteu, fa 20 anys ja era boníssim, però és que ara és encara millor!
Tot i formar part de l'star-system de la clàssica, els seus concerts no són només show, són música. Música, i de la bona... I ja sabem com n'és de difícil fer això...
Dissabte al matí, Masterclass al Conservatori Superior de Música del Liceu. Dissabte a la tarda i diumenge al migdia, Nielsen amb l'OBC...
No hay comentarios:
Publicar un comentario