Continuïtat de l'aire

Un dels problemes que tenim els flautistes és el de l'efecte globus. Aquest efecte és el que li passa a un globus quan l'inflem i el deixem anar. A part de sortir disparat volant per l'habitació, el que li passa és que al principi deixa anar molt aire i després cada cop menys fins que arriba un punt en el que ja no en surt més. És a dir, tenim un "diminuendo" de la quantitat d'aire.

La solució a aquest fet és el que anomenem "suport" de diafragma. Per treballar aquest aspecte existeixen diferents exercicis i avui us en propondré un. Com qualsevol aspecte tècnic, ha de treballar-se amb exercicis que no presentin moltes dificultats i que ens permetin centrar la nostra atenció en el que volem treballar. 

Jo proposo treballar aquest exercici de so amb el primer exercici del Sonorité de Moyse (la baixada per semi-tons). Mentre el fem, hem d'imaginar-nos que, bufant, hem de moure una bala (una canita, vamus...) que cada cop està més lluny. Si cada cop està mes lluny, hem de fer un "crescendo" amb el nostre aire. Aquest crescendo hem de fer-lo servir per compensar l'efecte globus, no pas per canviar la dinàmica. De fet, l'exercici hauria de sonar sempre en el mateix rang dinàmic.

Si cada cop tenim menys aire als pulmons, hem de compensar-ho amb suport i això, al cap i a la fi, és el que anomenem la "continuïtat de l'aire". 

Torna... Enfocant el So!

La segona edició del Curs Enfocant el So serà del 21 al 26 de juliol a Barcelona. Podeu trobar tota la informació en l'apartat corresponent al menú d'aquesta pàgina.

L'embocadura perfecta

El flautista viu obsessionat amb el seu so i pot arribar a culpar els seus llavis de tots els mals que pateix. "És que tinc els llavis massa gruixuts...", "és que tinc els llavis tallats del fred que fa...", "és que tinc una embocadura espantosa...". I la veritat és que si mirem els flautistes de primer nivell veurem que tots tenen llavis i embocadures diferents...

"Cada maestrillo tiene su librillo", i cada flautista té la seva embocadura. La embocadura perfecte? No existeix. El que realment és important és fixar-se en com sona l'instrument... Hi ha quantitat d'aspectes tècnics de la flauta que es centren en el que passa dins del cos mentre bufem i crec que val la pena fixar-se en aquests i no en els llavis. Al cap i a la fi, els llavis serveixen per enfocar cap a on bufem. 

Als meus alumnes molts cops els dit que han de fixar-se menys en el que fan i més en el que fa l'aire, ja que qui fa sonar la flauta no som nosaltres amb els llavis, ni amb la gola, ni amb la llengua, ni amb la boca... Qui fa sonar la flauta és l'aire. Per tant, sempre que trobem algun problema de so haurem de preguntar-nos què és el que passa amb l'aire.

Proveu coses! Bufeu cap a dalt, cap a baix... Amb més obertura de boca, amb menys... Amb més velocitat d'aire, amb menys... Canvieu quantitats... Si voleu, inclús podeu provar de tocar fent el pi. Però no culpeu els vostres llavus. Això només us conduirà cap a la frustració, ja que els vostres llavis no es poden canviar.

AFE 2014

Us recordem que la Mirjam Plas i jo mateix estarem a la Convenció de flautes de la AFE a Sevilla fent el curs "Enfocant el So".  Farem les classes el dissabte 26 i diumenge 27 d'abril.

La informació la teniu en aquest cartell!

Amb el so... sentit comú.

Dels cinc sentits, a la música, el més important hauria de ser l'oïda. Hauria de ser la nostra guia per tal de saber si el que estem fent va per bon camí o no. Ella ens diu si l'afinació és bona, o no; si el so és el que busquem, o no; si anem junts amb qui toquem, o no... Hauria de ser el nostre sentit comú, però molts cops l'oblidem. Ens centrem en les indicacions que ens donen i ens apunten a la partitura (aquí corres, aquí retrasses, aquí desafines) i centrem la nostra feina en el que ens han dit i no pas en el que escoltem, el que sentim. La música és un art que, per a l'intèrpret, passa a l'ara; i la nostra capacitat de reacció és importantíssima per corregir els problemes que surgeixin a la nostra feina. I és per això que hem de treballar l'oïda en el nostre estudi, aprendre a ser crítics amb nosaltres mateixos per tal de ser capaços de millorar el que estem fent a l'acte.

Aquí és on entra la tècnica, la tècnica és una eina molt important que ens ha de permetre fer el que volem fer de la millor manera. És una eina, no pas una finalitat. És per això que sempre hem de comparar-la amb el que ens diu l'oïda, el nostre sentit comú.

La tècnica l'hem de fer nostra i això necessita temps. Però temps de qualitat i bona repetició i amb sentit comú. Hem d'escoltar-nos molt bé i provar de fer petits canvis amb el nostre cos per tal de, com diu el gran Antonio Pérez en el seu Brico Flauta, el cervell creï imatges mentals que ens ajudin a assimilar el que practiquem. Aquestes imatges mentals no tenen per què coïncidir amb la realitat. Això es veu amb el gran tòpic flautístic de "bufa des de la panxa", quan tothom sap que l'aire surt dels pulmons. Jo, per exemple, no penso en això de la panxa, em centro més en el que fa l'aire que no pas en el que fa el meu cos (però això pot ser que no serveixi a tothom).

Aquí, la part més important és que cadascú segueixi les indicacions del seu mestre, escoltant-se bé, per poder crear la seva imatge mental, la seva idea. Ens hem d'escoltar. Hem d'estar-nos temps, si cal, fent una nota i provar coses, fer canvis en el cos en la línia que ens diuen fins aconseguir el so que volem. No hem de conformar-nos amb el que sabem fer, hem d'aconseguir el que volem.

. 

Feliç Any Nou!

Études Mignonnes no.3